Cadira
cadira
cadira
cadira
cadira
cadira
cadira
que em mira.

Recordes quan seies?
Recordes què deies?
Recordes com reies?

Ara que pesa el temps,
ara que tot ha passat,
ara que la teva cadira 
em pertany
i em confronta amb:
"sóc d'utilitat?",
ara imagino
 qui omple
l'espai,
acarono 
el seient,
visc així
o faig l'intent.


Et buscaré una funció 
cadira-cosa
amorosa,
si veus que el teu ressó
em fa jeure amb ulls tancats,
voldrà dir
que t'he d'acomiadar,
però de moment 
somric,
em mires,
recordo
enyoro
temps de tempesta,
alegria i festa,
mentres que ara
l'horitzó aclapara,
però encara hi quedes tu,
cadira-cosa
amorosa,
cadira petita i preciosa 
com les coses importants.

T'estimo tant,
cadira que em mira,
la teva fusta sosté
el meu present.

Mira'm;
no marxis,
només vull contemplar-te,
munyir 
els teus cargols 
-ferits-,
abraçar
el 
dolç
dol,
celebrar que m'acompanyes,
 cadira preuada,
que em mires i em fas costat,
i em dius: 
"mai t'enamoris del teu passat"

Escolto el consell
però no faig cas,
m'he fet un tip
de fer cas, 
cadira-cosa,
deixa'm estar.